[Inici] [Autor] [Agenda] [Enllaços] [Genealogia] [El racó de la història] [Chimisanas i Julià][Mateu-Alsina i Nadal][Blanco i Pujol] [Tiana] [Badalona] [Suggeriments]  [Notícies d'interès]  [Societat Catalana de Genealogia] [Centre Recreatiu i Cultural de Montgat] [Fotografies]

 


ÍNDEX

LA TOPOGRAFIA DE MONTGAT
EL MONTGAT MÉS ANTIC
VILES ROMANES
L'ORIGEN DEL NOM DE MONTGAT
EL NOM DE MONTGAT
CAPELLA ROMÀNICA DE SANT MARTÍ
EL TURÓ DE MONTGAT
CONFRARIA DE PESCADORS DE NTRA.SRA. DE L'ALEGRIA
GUERRA DEL FRANCÈS
ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT JOAN
ACTIVITAT ECONÒMICA
L'ASSOCIACIONISME A MONTGAT
AUTONOMIA MUNICIPAL

LA TOPOGRAFIA DE MONTGAT

Abans que en el transcurs del temps, i principalment en el darrer segle, fos modificada la seva topografia per la mà de l’home, Montgat era una barrera natural que separava físicament les actuals comarques del Barcelonès i el Maresme. A diferència de la plana de Badalona que era un extens sorral, i del litoral d’El Masnou fins a Mataró que forma un llarg llenç de platges i maresmes, i que per les seves característiques donà nom a la comarca, Montgat està format per un conjunt de turons que arribaven pràcticament fins a la línia de la platja, tret del que dona nom al poble i que s’endinsava dins el mar de manera semblant a la muntanya de Montjuïc, i que ha sigut pràcticament escapçat per l’extracció de la pedra emprada en la construcció de la línia del ferrocarril. Aquests turons estaven separats per diverses rieres: La riera de Tiana (Sant Jordi), entre el turó d’en Seriol i les Bateries; la riera de Montgat, entre el Turó del mateix nom i el de Can Ribas, actualment desapareguda per la urbanització dels barris de la Colònia Argentina i del Turó del Mar; la riera d’en Font, entre can Ribas i can Pallejà i finalment la riera d’en Miquel Matas i la de l’Huguera, al límit amb el terme d’el Masnou.

Si la superfície de Montgat ha sigut modificada amb el decurs dels temps, també podríem dir una cosa semblant del seu interior, doncs durant segles fou explotada la seva riquesa mineral amb l’extracció de calç, amb la construcció de galeries que s’afegien a les que previsiblement ja s’haurien format de manera natural degut al tipus de material calcari de que estava composta.

Cal fer esment de la descoberta feta a principis del segle passat d’unes importants coves, tal com va publicar, com a notícia molt important, el "Diario de Barcelona" del 13 de març del 1801. Tal vegada aquestes coves també varen ser utilitzades pels nostres avantpassats. Dissortadament no sabem la ubicació exacta que ens hauria permès els coneixements sobre la seva possible utilització.

Tot i que amb posterioritat, principalment a càrrec del Centre Excursionista de Badalona, s’han fet diverses campanyes espeleològiques, amb troballes de més o menys importància, no s’ha pogut trobar la cova objecte de l’article esmentat del que, tot i tenint en compte les possibles exageracions, no s’ha de menystenir la seva importància.

EL MONTGAT MÉS ANTIC

Les diverses excavacions efectuades al llarg dels anys ens han demostrat l’existència (uns 3500 anys a. de C.) d’assentaments neolítics, per les nombroses troballes, especialment en la zona dels turons d’en Seriol i d’en Matas, que separen els termes de Montgat i Badalona, així com a la zona de Les Guixeres del carrer de Manresà, zona rica en coves utilitzades pels nostres avantpassats. Tanmateix a la bòbila d’en Jordana es trobà un enterrament neolític i al Rocar, al límit amb Alella, dues puntes de destral de sílex.

Cap l’any 2000 al 500 a. de C. existí un assentament ibèric al cim del Turó de Montgat, probablement depenent del de Turó d’en Boscà, de Badalona, ja que, tot i la destrucció de la major part del Turó, s’han pogut recollir nombroses restes ceràmiques, incloent-hi diverses àmfores i tres sitges d’enterrament força malmeses en els treballs de construcció de la carretera i de les quals solament en queden alguns fragments, així com agulles, monedes, etc. Cal dir que segons alguns estudiosos, també hi podria haver població grega, procedent d’Empúries.

Pel que fa a l’època romana, cal esmentar el fet de que fou documentat per primera vegada el Turó de Montgat, si bé amb el nom de "Promonturium Lunarium", descripció feta pel geògraf grec Claudi Ptolomeu el S. II de la nostra era.

La proximitat amb "Betulo" (l’actual Badalona) i el fet de que Montgat fos travessat per la Via Augusta, que anava des de Gades (Cadis) fins a Roma, fa que s’hi trobessin diverses vil·les (masies): Can Cutxet, Can Alzina, Can Ventura, Can Regent, Can Estela, Can Jordana, etc., de les quals s’han localitzat nombrosos vestigis, els darrers al efectuar els fonaments per la construcció de la actual Can Alsina, amb la troballa d’un vas campanià, barrejat amb restes de ceràmica ibèrica.

Cal fer esment de l’anotació de l’historiador Pascual Madoz que el 1848 escriu, referint-se a Montgat: "Se infiere que debió existir antiguamente en este término una población numerosa y mercantil por las ruinas que se ven de dos extensos cementerios, vestigios de edificios con hornos de cal y ladrillos, y otras particularidades, como por el pedazo de muelle con argollas de hierro para amarrar embarcaciones, que descubrió en la playa del mar un fuerte temporal.". Això fa suposar que en la zona del Barri Antic hi hauria un petit port. Dissortadament la poca cura que tingueren amb la construcció de la carretera i la destrucció del Turó, malmeteren per sempre la riquesa arqueològica del nostre poble.

VILES ROMANES

Les vil·les eren mansions rurals, equivalents a les actuals masies. Normalment estaven dividides en tres parts: una de caire més luxós en la que hi vivien els propietaris, un altre destinada als treballadors lliures, els esclaus i el bestiar, i una tercera amb el graner, cellers i sitges i magatzems.

Dins el terme històric de Tiana s’han localitzat nombroses restes que demostren la existència d’aquestes vil·les, algunes probables i d’altres documentades amb tota seguretat:

L'ORIGEN DEL NOM DE MONTGAT

Són diverses les versions que s’han donat sobre el nom de Montgat, totes elles del tot inversemblants i, si mes no, prou curioses:

Una d’elles ens diu que damunt el turó hi havia un temple ibèric dedicat a la deessa Hecate (Lluna). Això feu que es denominés Mons Hecate.

Un altre versió ens dona l’origen també en l’època ibèrica i ens diu que Montgat vol dir muntanya de roca.

Una tercera hipòtesi ens diu que es un derivat de Mont Cato, en honor del polític romà Cató.

Finalment la més popular ens diu que Montgat deu el seu nom a que, des de mar endins el turó semblava un gat.

Podriem trovar infinitat de versions sobre l’origen del nom del nostre poble, encara que, fins ara no se n’ha trobat cap provada científicament.

El que sí que ha sigut a bastament documentat son les diferents formes utilitzades en el decurs dels anys:

Any 985 - En un pergamí del Monestir de Sant Pere de les Puelles trobem: Monte Chato.

Any 1006 - En el cartulari de Sant Cugat: Monte Katum, també en el mateix cartulari l’any 1007 Monte Gatum, l’any 1025 Montis Gato, l’any 1120 Montecato, el 1204 Montegato i finalment el 1234 Montecatho.

El S. XIII - Els Usatges de Barcelona esmenten: Muntgat.

A partir del 1350 ja el trobem tal com el coneixem actualment.

Pel que fa a la cartografia, el primer en citar el nostre Montgat va ser Claudi Ptolomeu (S.II), si bé amb el nom de Promontorium Lunarium.

L’any 1565 el dibuixant neerlandès Jooris Hoefnagel dibuixa una vista de Barcelona, en la que inclou la silueta del Turó amb el seu castell.

L’any 1578 el cartògraf Gerardus Mercator, en el seu mapa de la península Ibèrica inclou Montgat, amb el nom de Lunarium Promontorium.

L’any 1603 es el cartògraf flamenc Johannes Babtista Vrins el que inclou M.Gat al seu mapa de Catalunya.

A partir d’ací són nombrosos els cartògrafs, practicament tots estrangers, que en els seus mapes marquen el turó de Montgat: Gerardus Mercator (1619), Willen Janszoon Blaeu (1635), Christophe Tassin (1645), Pèire de Marca (1644). Sovint hi dibuixen el castell i gairebé tots ho indiquen com M.Cat, si bé el compte de Darnius en el seu mapa del 1705 ja ho fa amb el nom de Mongat.

EL NOM DE MONTGAT

L’any 985, el califa de Còrdova. Al-Mansur, posà setge a Barcelona, que va caure sota les armes serraïnes el 6 de juliol.

Prèviament a la caiguda de Barcelona, les tropes d’al-Mansur s’apoderaren dels monestirs que hi havia extramurs de la ciutat: Sant Cugat, Sant Pau del Camp i Sant Pere de les Puelles. Aquests fets portaren com a conseqüència la destrucció del important arxiu d’aquest darrer monestir i la mort o el segrestament de les monges, entre elles l’Abadessa Matruy, que fou portada presonera a Mallorca.

Recuperada la ciutat de Barcelona l’any següent, 986, pel Comte Borrell II, es va reanudar la vida monàstica, dirigida per la seva germana Adelaida, coneguda per Bonafilla, fins aleshores superiora del Monestir de Sant Joan de les Abadesses, tot i que el que no es va poder recuperar va ser la riquesa documental del seu arxiu.

Amb la pèrdua de l’arxiu van desaparèixer tots els documents de propietat dels béns del Monestir. Això va fer que, amb el consentiment del Comte Borrell i del Bisbe Vivas, es designés un jurat que prengué declaració a l’Abadessa Bonafilla i a d’altres testimonis, davant l’altar de Sant Pere, de totes les possessions del Monestir dels quals s’havien perdut els títols de propietat.

Aquest testimoniatge, fet el primer de gener de l’any 991, fou redactat pel jutge Bonhom, amb la signatura de l’Abadessa i dels jutges i testimonis que intervingueren en l’acte i inclou el següent paràgraf: "Item uidimus et audiuimus diversa munificentia de monte Chato usque in cenobio Sancti Pauli de mare usque in ipso montium cacumine per uariis et uilullis que in hujus terminis..".

Aquest document, el primer en que trobem escrit el nom de Montgat (tot i que no en la grafia actual) va desaparèixer en les nombroses expoliacions sofertes pel Monestir, si bé ens resta una còpia del segle XV que es conserva a l’Arxiu Històric Municipal de Barcelona.

CAPELLA ROMÀNICA DE SANT MARTÍ

Les primeres referències documentals ens porten al segle XI, concretament el 18 de març del 1027 en que "Ega" fa donació al Monestir de Sant Cugat del alou que posseeix a Tiana, en el lloc denominat "Monistrolo" i en el que s’hi troba una església dedicada a Sant Martí, tot i que la seva construcció sigui anterior.

El fet que aquesta església tingui el seu cementiri ens fa suposar que, anteriorment a la consagració de la església parroquial de Sant Cebrià de Tiana l’any 1100, el de Sant Martí era l’utilitzat pel poble de Tiana, o si més no pels vilatans més propers. A partir d’aquesta consagració, la nostra gent era enterrada al cementiri de la Parròquia (actualment Ermita de Ntra.Sra. de l’Alegria) i el de la nostra capella solament era utilitzat per enterrar els que estaven de pas i no tenien familiars al poble així com els soldats del Castell de Montgat. També hi foren enterrats els montgatins assassinats pels francesos el dia de Corpus del 1808. Possiblement el darrer enterrament fou el d’en Miquel Arboix Lopes, que morí a causa d’una ferida al Camí Ral el 16 d’octubre de 1814.

A partir d’aquesta data no consta cap més enterrament. Pel que fa a altres celebracions religioses, es feien a la Parròquia de Sant Cebrià de Tiana, tret d’algun casament a la Capella de Sant Joan a prop del Castell de Montgat, fins la consagració de l’església de Sant Joan com a Parròquia de Montgat l’any 1857. L’últim casament del que es té constància com a capella pública, fou l’any 1836.

A partir d’aquestes dates, la Capella de Sant Martí, va restar integrada dins la finca de Can Galceranet (posteriorment Can Ribas), i utilitzada solament en algun casament dels familiars del propietaris els Calonge Ribas, fins que amb la conversió d’aquesta finca en l’urbanització del "Turó del Mar", la capella formà part del Club de Tenis.

Finalment, la construcció de l’Autopista B-20, que posava en perill l’integritat d’aquest monument, va aglutinar un conjunt de persones i entitats que varen aconseguir que, àdhuc el salvament de la Capella, aquesta passés a ser pública i, un cop restaurada, servís per a la seva activitat primitiva. Així després de la seva nova benedicció el 1997, el 13 de juny del 1998 s’hi va celebrar de nou un casament.

EL TURÓ DE MONTGAT

El Turó de Montgat és el punt geogràfic més emblemàtic del nostre municipi, fins a l’extrem que és l’origen del nostre nom i del nucli de població estable més antic que es coneix, tant si ens referim al Montgat estricte com a l’antiga parròquia de Tiana.

Pel seu valor estratègic, ha sigut cobejat a través dels temps per tots els pobles que han dominat la nostra terra: ibers, romans, francs, sarraïns i més modernament per les tropes que, amb la seva possessió, volien controlar l’entrada de Barcelona pel costat oriental.

És així que ja cap el S. IV a.C. hi trobem un assentament estable, possiblement depenent del que hi havia al mas Boscà (Badalona). Uns segles més tard foren els romans qui s’hi establiren, construint-hi amb tota probabilitat un port als seus peus.

El cartulari de Sant Cugat ens dona fe que l’any 1006 ja hi havia una construcció al seu cim, tot i que no fos el que, en el seu sentit estricte, considerem actualment com un castell. Si més no hi havia una edificació fortificada.

En el decurs dels segles veiem que el turó, amb el castell i les terres pertanyia al Monestir de Sant Cugat, tot i que sota la jurisdicció directa dels comtes de Barcelona (1234), al temps que es considerava el límit oriental dels territoris de Barcelona. És per això que sovint la guàrdia del castell anava a càrrec del Consell de Cent.

Aquesta situació feu que Montgat fos víctima de totes les guerres, tant internes com amb altres territoris, en que el Casal de Barcelona i la Corona es veieren implicats.

L’any 1400 s’hi construí una capella dedicada a Sant Joan, Sant Sebastià i Sant Roc, que va subsistir amb l’advocació de Sant Joan fins a mitjans del segle XIX. Cap el 1521 fou construïda una torre de guaita, refeta el 1642, després de ser malmesa per un llamp.

Durant la guerra que varen mantenir de l’any 1640 al 1652 les institucions catalanes i França amb la corona espanyola, i que suposaren la pèrdua del Rosselló, el Conflent, el Vallespir i part de la Cerdanya, el castell de Montgat tingué un paper destacat. Així el 16 de maig de l’any 1643 hi fou empresonat el vicari general i canonge de la diòcesi de Barcelona en Galceran de Sentmenat, baró de Dosrius. El 25 d’agost del 1651, 2000 soldats d’en Felip III, comandades pel Marqués de Mortara, conquereixen el castell en el que s’hi havien fet forts uns mil combatents secessionistes. Això li va permetre posar setge a la ciutat de Barcelona, que capitulà l’any següent. La corona es feu càrrec del castell fins l’any 1661 en que fou tornat al Consell de Cent.

Com a resultat de la derrota del 1714, l’any 1715 les tropes d’en Felip IV enderroquen el castell, deixant la nostra costa desemparada davant el perill de la pirateria. És per això que no trigà a ser reconstruït.

No passà massa temps sense que Montgat tornés a patir els estralls de la guerra, aquesta el 1808 contra l’exèrcit francès, i no solament els soldats del castell, sinó també els civils, que hagueren de suportar 6 anys de patiments.

Tot i les lluites que en el decurs dels anys malmeteren les pedres del nostre Turó, la destrucció més important encara no havia arribat. Però no va trigar, i no va ser per causa de la guerra, si no que pel que anomenem "civilització". Així l’any 1848, amb l’arribada del ferrocarril es va foradar el turó per fer-hi el túnel i es va iniciar l’extracció sistemàtica de pedra, amb la pèrdua de més de la meitat de la muntanya, l’enderroc del castell, de la capella de Sant Joan i la pèrdua de gairebé la totalitat de les restes ibèriques, romanes i medievals dels nostres avantpassats.

El 26 de novembre del 1876, un grup de joves amants de la natura feren una excursió al cim del Turó. Un cop a dalt decidiren fundar l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques; fou l’embrió del futur Centre Excursionista de Catalunya.

CONFRARIA DE PESCADORS DE NTRA.SRA. DE L’ALEGRIA

La devoció per la Mare de Déu de l’Alegria és centenària en la vida montgatina i tianenca. Tant és així que ja a finals del segle XV li fou dedicat un altar a l’església parroquial de Sant Cebrià de Tiana, tot i que d’antuvi ja era invocada amb l’advocació de Santa Maria de Montalegre, portada per l’ordre cartoixana al seu monestir de la Conreria, construït entre els anys 1415 i 1463.

L’Església parroquial de Sant Cebrià de Tiana fou consagrada el 23 de novembre del 1100 (pot ser que anteriorment els nostres avantpassats celebressin les seves cerimònies religioses a la Capella de Sant Martí) i cap el 1500 s’erigeix un altar a Nostra Senyora de l’Alegria.

Cap el 1700, o potser uns anys abans, es constituí la Confraria de Nostra Senyora de l’Alegria pels pescadors de Montgat, amb una nova imatge beneïda el 1701. El 1788 fou reconstruït l’altar, dotant-lo d’un nou retaule. Pels voltants del 1800, aquesta confraria tingué una intensa activitat. Erigeixen un nou retaule i el 1808 estrenen una bandera. Durant aquesta primera meitat del segle XIX els pescadors i mariners celebraven oficis per Sant Joan i per Sant Pere, així com per la festa del titular de la parròquia, Sant Cebrià.

Amb la construcció de l’església parroquial de Sant Joan de Montgat i la seva constitució com a Parròquia independent de Tiana l’any 1868, els pescadors de Montgat deixaren d’utilitzar la de Tiana i per tant es va extingir la Confraria i el culte a la Mare de Déu de l’Alegria.

L’any 1886 fou consagrat l’actual temple parroquial de Sant Cebrià de Tiana. Això portà com a conseqüència que el temple primitiu quedés tancat al culte i l’advocació de la Mare de Déu de l’Alegria s’oblidés, tot i que conservà al seu interior l’altar i l’imatge.

Afortunadament, cap el 1908, un grup de tianencs amb gran amor pel seu poble i les seves tradicions, va impulsar la restauració de l’antiga església parroquial i el culte a la Mare de Déu de l’Alegria, traslladant l’imatge des del seu altar al presbiteri, com a titular del temple, anomenat des d’ara ermita de l’Alegria. També es va instaurar la celebració per la diada de Pasqua de Resurrecció d’un aplec, molt celebrat tant pels tianencs com pels montgatins, així com l’edició d’uns Goigs que, en recordança del patronatge de la Confraria de Pescadors, diu en un dels seus versos:

Vos aclamaren Patrona

els pescadors de Montgat

que vostra mà auxili els dóna

en els temps de tempestat.

Una antiga confraria

vostre poder diu arreu:

Oh Verge de l’Alegria !

oïu sempre nostra veu

GUERRA DEL FRANCÈS

El dijous 16 de juny del 1808, festivitat del Corpus, a les 4 de la matinada, una divisió francesa del general Duhesme, comandada pel general Lecci i composta per 5000 homes, 8 peces d’artilleria i alguns carros de municions, sortí de Barcelona, dirigint-se a Montgat, amb l’ordre d’atacar el Castell.

En previsió d’aquest atac la Junta de Mataró envià 2 canons que col·locaren a la pujada del Camí Real, ordenà fortificar el Turó i el Castell i enviaren 3 falúes amb un canó a cadascuna, tripulades amb gent armada amb mosquets i trabucs. També repicaren a somatén per tal de prevenir a les poblacions al llarg del camí de Barcelona a Mataró.

Tot i l’aferrissada lluita dels defensors del castell, no pogueren aturar la tropa francesa, molt superior en quantitat d’homes i més ben armada, que va fer una veritable carnisseria, podent-se salvar solament els que fugiren, per mar amb les embarcacions o per terra internant-se al bosc, tot i sent perseguits per la cavalleria.

Aquesta és, resumida, la crònica que en fa l’historiador Antoni de Bofarull, tot i que en tenim una que ens és més fiable, escrita de pròpia mà per un testimoni dels fets, el Rector de la parròquia de Sant Cebrià de Tiana i que reproduïm textualment " Dia de Corpus 16 de juny de 1808. Las tropas francesas baix lo manto dels Generals en Gefes Dueme ¨ÿ Legui eixiren de Barna ÿ acometeren al Castell de Mongat del qual se apoderaren ab prestesa per la vergoñosa fugida, ÿ ninguna resistencia dels somatens de Matarò, que lo guardaban: saquejaren moltas casas, incendiaren altres, ÿ assesinaren inumanament alguns indefensos, despues de haverlos robat quan tenian, deixant altres ferits, ÿ molts sustats.

Casi totom desempera la Parroquia martxanse a las montañas fins tots los monjos de Montalegre desempararen lo Monestir.

Arribà lo saqueig fins à casa Mas, ÿ queda libre lo restant de la Parroquia de las tropas francesas, perque marxaren per la Marina cap à Matarò, cometent iguals insults en sa carrera; pero no quedà libre de la gent del Pais (essent los principals los de Badalona, que pagats per los francesos los enseñaren los camins, ÿ fora los francesos se cometeren molts robos".

Aquesta és la crònica que ens ha quedat de la conquesta del Castell de Montgat pels francesos. Cal dir que, tret dels militars, dels 35 veïns que varen morir en els gairebé dos anys de guerra, solament aquest dia en varen morir 10, que foren enterrats al cementiri de la Capella de Sant Martí, així com el governador del Castell, en Vicenç Sala i Gericó, enterrat sota la casa de la Guixaira.

El dia 31 de juliol el tinent de l’Armada Reial, en Francesc Barceló, preparà un pla per reconquerir el Castell. Així, dues fragates angleses, "La Imperiosa" de 42 canons, manada per Lord Cochrane i la "Cambrian" de 48 canons, manada per sir Francis Fane, es situaren a tir de canó del Castell. Per altra part les companyies de miquelets, comandats pels capitans Joan Solench, Pau Belloch, Joan Barber i Remigi Calderó i amb somatens de Tiana, Alella, Teià, Premià i Vilassar, atacaren als defensors del Castell, prenent-lo per assalt i fent en una primera escomesa 19 presoners. La lluita continuà fins l’arribada d’un destacament anglès, cosa que van aprofitar els francesos per rendir-se, i es varen fer 63 presoners més i nou ferits mortals.

Durant els prop de sis anys que va durar la dominació francesa a les nostres contrades, Montgat va patir de valent els atacs napoleònics, doncs era un seguit el tràfec de tropes entre Barcelona i Mataró, i el Turó de Montgat era el punt estratègic més important de la comarca. Això feia que el castell canviés de mà diverses vegades i que fos atacat constantment, bé pels francesos procedents de Barcelona quan el Castell era dels espanyols, be per les fragates angleses que gairebé sempre navegaven per les nostres aigües, quan era dominat pels francesos, així com era fustigat pels miquelets d’en Milans del Bosch i el sometent de Tiana , Alella i Badalona.

En tot moment, tal com es desprèn de les cròniques redactades per les dues parts, els veïns de Montgat, com els de Tiana, Alella, etc., varen lluitar contra les tropes invasores. Això va fer que sovintegessin les expedicions de càstig, encara que, tot i la superioritat francesa, el coneixement del terreny per part de la gent del país fes que aquestes expedicions moltes vegades fossin derrotades.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT JOAN

L’advocació de Sant Joan a Montgat ve d’antic. Ja el 1400 es construeix una capella dedicada a Sant Joan, Sant Roc i Sant Sebastià, que, en un contracte firmat el 7 de gener de 1522 pel notari Pere Celitons, s’indica que es trobava situada dalt el Turó de Montgat, a prop del Castell.

Així mateix en un curiós inventari fet el 28 d’abril del 1635 del mobiliari i estris que hi havia a la torre de Montgat s’hi relacionaven creus, missals, calze, patena, guarniments d’altar, casulles, etc. i tot el necessari per les celebracions litúrgiques de la Capella de Sant Joan, Sant Sebastià i Sant Roc, així com la roba de la capella que guardava en Pere Matheu "a casa seva de baix" (Ca l’Alsina).

En aquesta capella hi són documentats diversos casaments de veïns de Montgat, el darrer 1758, tot i que podrien haver-n’hi de posteriors, doncs als registres parroquials sovint no hi havia totes les dades, depenent de la meticulositat del rector.

Ben segur que aquesta Capella desaparegué amb les restes del Castell amb l’explotació a partir del 1848 de la pedra del Turó per fer la via del ferrocarril.

Cap el 1816, en uns terrenys cedits per la família Alsina, comencen les obres de construcció de l’església parroquial, obres que varen restar aturades prop de 40 anys, fins l’any 1855 en que, a instàncies d’en Josep Umbert Sanpere, el bisbe Josep Costa i Borràs reprèn la construcció, segons els plànols de l’arquitecte en Josep Simó i Fontcuberta, aconseguint que al cap de dos anys fos coberta l’església. Fou així que el 15 de setembre de 1857 el rector de Tiana, Mn. Magí Marquet, beneí el temple i el 23 de juliol del 1859 s’hi celebra el primer casament.

El mes de juliol del 1860, el bisbe Costa i Borràs nomena vicari encarregat de l’església de Montgat a Mn. Miquel Albanell, que va impulsar la construcció de la sagristia i la rectoria, així com l’adquisició de les imatges de Santa Maria i Sant Joan i la primera campana, beneïda el 24 de desembre del 1860.

El 25 d’agost del 1865 Mn. Albanell fou destinat a la Parròquia de Fontrubí.

El 29 de desembre del 1867 el bisbe de Barcelona, Dr. Pantaleó Montserrat, firmà el decret de constitució de la Parròquia, que segons plànols aprovats per la Reina Isabel II, comprenia la part del municipi de Tiana que actualment conforma la nostra vila.

Inicialment (pot ser per que la primera imatge fou la Verge Maria asseguda damunt un àliga) la parròquia es va registrar com Santa Maria de Montgat, tot i que al cap de pocs anys es varen reunir els veïns i el vicari i decidiren que el patró seria Sant Joan. Es així com passà a denominar-se Sant Joan de Montgat, encara que durant uns anys s’utilitzà indistintament qualsevol de les dues advocacions i en alguna ocasió les dues plegades, es a dir, Sant Joan i Santa Maria de Montgat.

La vigília de Nadal de l’any 1860 Mn. Antoni Fàbregas beneí el primer campanar, dels anomenats d’espadanya o de cadireta i la campana que, amb un cost de 75 duros, fou pagada em part pel bisbe i part pers subscripció popular. Aquesta es la mateixa campana que ens marca els tocs de les hores en l’actual rellotge del campanar.

No fou fins l’any 1900 en que, a iniciativa de Mn. Roc Comas es va substituir l’antic campanar d’espadanya per l’actual torre. Així el 22 de juny d’aquell any el bisbe Josep Morgades beneí les dues campanes i el rellotge. El rellotge fou pagat per na Joana Foix, de Can Ribas, i les campanes per Mn. Roc i per subscripció popular.

Aquestes campanes foren destruïdes duran la guerra civil i pel Nadal de l’any 1943 es reformà el campanar i es beneïren les actuals.

Cap l’any 1974 es va substituir la maquinaria del rellotge per una de més moderna, que estalviava la feina de donar-li corda manualment. Algunes de les peces del antic rellotge restaren abandonades a les golfes del temple fins que, a iniciativa de Mn. Salvador Solà, ha sigut reconstruït pel montgatí Salvador Casas i Mora.

ACTIVITAT ECONÒMICA

L’activitat de la majoria de la gent del nostre poble era la pagesia o la pesca, o sovint les dues coses alhora (els de ca n’Alsina, els de Can Umbert i d’altres), amb un cultiu limitat a la pròpia subsistència. Tot i això, cal destacar l’explotació de la vinya, per a la producció de vi, activitat practicada des de l’època romana, en que s’exportava fins i tot a Roma. També cal fer esment al cultiu de taronges per l’exportació, que embarcaven en vaixells que fondejaven en la nostra platja, activitat que es va mantenir fins a la primera dècada d’aquest segle en que la competència de la producció valenciana, més econòmica i de millor qualitat, acabà amb aquest cultiu.

Pel que fa a l’activitat industrial, tret dels artesans i menestrals (sabater, espardenyer, boter, carboner, mestre de cases, etc.), cal destacar els teixidors de lli (a Tiana) i l’extracció de guix i calç (a Montgat). Es prou coneguda l’exportació que, a través del mar, es feia d’aquest mineral des de temps molt llunyans, fins al punt que els montgatins eren coneguts per aquesta activitat.

Com a conseqüència de la construcció del ferrocarril, Montgat (la barriada de les Mallorquines) patí un fort increment del teixit industrial, amb la instal·lació d’empreses de l’activitat més diversa. Així en el decurs dels últims 140 anys, tret de les conegudes indústries químiques (lleixiu, adobs, pintures, etc.), de ceràmica (bòbiles i porcellanes), guixeres i metal·lúrgiques (maquinària per la indústria de corderia, automòbil, química, etc.), s’han fabricat productes tant diversos com són: cordes i cordills, fins i tot de guitarra, nines, bastons i mànecs de paraigües, caramels, galetes, sèmoles i purés, foneries metàl·liques, de ferro i plom, etc., indústries tèxtils, d’adob de pells, de marroquineria, de brodats, licors, material elèctric, etc., activitats que ocupaven pràcticament la totalitat dels montgatins i una gran part de tianencs i molta de gent de Badalona.

També cal fer esment, de passada, al sector turístic en la primera meitat d’aquest segle, doncs, tot i no tenir la importància que te Tiana amb les residències d’estiueig de la burgesia barcelonina (a Montgat hi són comptades: Can Ribas, Can Parellada, Can Pallejà, etc.), sí cal destacar l’allau de famílies de la capital que gaudiren dels establiments de banys com llogaters de "casetes" o com usuaris de les nostres platges. Es ja entrats els anys cinquanta que s’instal·la el primer camping amb una clientela bàsicament de la resta d’Europa.

L'ASSOCIACIONISME A MONTGAT

Al nostre País l’associacionisme ha estat ben viu al decurs dels temps, tot i que les entitats cíviques es creaven per la defensa primordialment dels interessos econòmics o gremials. Així ja veiem que a l’edat mitjana era normal trobar a qualsevol gran ciutat gremis o confraries de pescadors, fusters, mestres de cases, mestres d’aixa, pagesos, boters, etc..

Ara bé, a partit de la segona meitat del segle passat el nostre País va viure un esclat d’entitats de tots tipus amb objectius en alguns casos econòmics (obreres, sindicals), i sobretot culturals o d’oci, des dels populars casinos, societats benèfiques, de socors mutus, culturals, fins a les esportives ja començat aquest segle.

Montgat no va ser diferent de la tònica general i, val a dir-ho, tot i la llunyania amb el centre administratiu i polític de la vila (Tiana) i de les seves entitats ciutadanes ("Colònia Forastera", Casino, coral "La Violeta Tianense"), o pot ser per això, va gaudir de força activitat. Així constatem l’existència de diverses societats que, amb més o menys eficàcia, omplien les hores de lleure dels nostres avis, la majoria dissortadament ja desaparegudes: Cooperativa La Llar, Cooperativa La Amistat, C.de F. Montgat (del 1924 al 1945), Unió Esportiva Montgat (compte no confondre amb el "bàsquet"), Societat Coral Montgatina, etc., així com les que, des de començament de segle, es constituïen amb ocasió de les festes patronals dels diferents gremis: ramaders (Sant Antoni), pescadors o pagesos, i especialment per organitzar les festes majors de Sant Joan i de Sant Jordi.

Cap d’aquestes entitats va sobreviure a la guerra civil, doncs les que no varen desaparèixer per culpa de la desfeta ho varen fer pel règim franquista.

Tot hi això hem de fer esment de tres entitats que, amb diverses denominacions i amb moments més o menys difícils, han sobreviscut fins als nostres dies: La Confraria de Pescadors, l’U.E. Montgat "el bàsquet", i el Centre Recreatiu i Cultural.

AUTONOMIA MUNICIPAL

Tot i els forts vincles familiars, socials, etc. que en el decurs dels segles unien els pobles de Montgat i Tiana, la formació de la nova parròquia l’any 1867, va fer que els montgatins mantinguessin cada vegada menys les relacions amb Tiana, limitant-les a les purament oficials i administratives, i creant el seu propi teixit associatiu dins el marc geogràfic dels nuclis de Montgat i les Mallorquines. Això, afegit a un cert abandonament en els serveis que s’havien de rebre per part de l’administració municipal tot i l’increment de població de la barriada de Les Mallorquines, propiciat per la seva industrialització a les darreries del S. XIX i primera meitat del actual, va endegar un estat d’opinió que va fer créixer un fort sentiment segregacionista vers Tiana. Això portà, com a conseqüència de la petició de 420 veïns dels 675 que formaven el cens, que el dia 6 de juliol de l’any 1933, la Conselleria de Governació de la Generalitat de Catalunya dictés el decret de segregació del districte II i la constitució d’un municipi independent.

El 17 de juliol del 1933 és reuniren a l’Ajuntament de Montgat en Carmel Casanovas Riera, en Salvador Argemí Pera, en Josep Pedrissa Tolrà, en Jaume Estadella Urgell, en Francesc Villà Mas i en Jaume Mir Castellà, regidors de l’Ajuntament de Tiana pel districte II, i en Pere Rodés i Raymond, en Joan Batlle Font, en Josep Colldeforns Marigot i en Francesc Casadesús Teixidor, designats per la Generalitat per constituir el nou municipi. Fou elegit alcalde en Carmel Casanovas Riera, que fins aleshores ho era del Ajuntament de Tiana, el qual refusà el càrrec. En una segona votació fou elegit en Pere Rodés i Raymond, que seria l’alcalde del nou municipi de Montgat i en Carmel Casanovas el primer tinent d’alcalde.

Un fet inèdit, fins i tot per la majoria dels montgatins va ser la segregació del barri antic, que es constituí com a municipi independent amb el nom de Montgat de Mar, per decret de la Generalitat de Catalunya del 7 de setembre del 1938. Divergències a l’hora d’assenyalar els límits entre els dos termes i la supressió de la Generalitat pel règim franquista varen fer que el nou municipi, del que va ser nomenat alcalde en Joan Pont Batlle, no tingués continuïtat, doncs al constituir-se el primer ajuntament sota el nou règim va incorporar la totalitat del actual terme municipal.