EL REPOS DELS NOSTRES AVANTPASSATS

Les referències més antigues d’enterraments dels nostres avantpassats corresponen al període neolític (anys 5000 a 2200 ac.), amb el descobriment d’un enterrament a la bóbila de Can Jordana. De l’època romana es descobriren diversos sepulcres a prop de la vil.la romana de Can Ventura, tocant al torrent de la Uguera.

Tret d’aquests vestigis de temps tan reculats, no ens resta res més que foscor en la memòria històrica pel que fa al lloc on els nostres avantpassats enterraven els seus éssers estimats, fins que a mitjans del S. XVI pel Concili de Trent es decreta que les parròquies han dur un registre dels bateigs, matrimonis i enterraments, que s’inscriuen en els anomenats “Llibres sagramentals”. Cal suposar, però, en el cas del nostre poble, que al menys des de la consagració de l’església parroquial de Sant Cebrià de Tiana, l’any 1100 els nostres morts eren inhumats al cementiri parroquial annex a l’església. Malgrat això, no és pas improbable que, pel que fa als pocs habitants del territori de l’actual municipi de Montgat, aquests fossin enterrats al cementiri de la Capella de Sant Martí. Tot i això, a partir de l’any 1565 en que s’inicia el llibre d’enterraments més antic dels que es conserven en l’arxiu parroquial de Tiana, no hi ha constància de la utilització habitual pels montgatins del d’aquesta capella de Sant Martí, i només es feia servir pels passavolants, soldats del castell i, excepcionalment, veïns assassinats per les tropes franceses el 16 de juny del 1808.

L’any 1854 una epidèmia de còlera assolà el nostre país i Tiana també en va patir els seus estralls, dons en menys de dos mesos hi van haver 109 defuncions, la majoria al barri de Montgat, que perdé gairebé la quarta part dels seus habitants. Aleshores el cementiri de Tiana ja era petit per les seves necessitats i les autoritats ja s’havien plantejat la construcció d’un de nou, situació que es va accelerar amb l’epidèmia i varen haver-lo de construir a corre-cuita. Aquest és l’actual cementiri de l’Alegria.

Un altre fet, encara que no directament relacionat amb Montgat, va tenir lloc l’any 1870. Una forta epidèmia de tifus icteroides (febre groga) va atacar el barri de La Barceloneta, pel que sembla infectat per un vaixell procedent de l’illa de Cuba. Les autoritats sanitàries de Barcelona van decidir allotjat una bona part dels pacients als edificis de La Conreria, ocupats fins fa pocs anys pel seminari. El dia 19 de setembre es va produir la primera de les 76 víctimes mortals de les que es té constància documental, tot i que segurament en foren forces més, i el 5 de desembre la darrera. Davant els problemes sanitaris i la por de contagi per la població de Tiana que podia comportar el trasllat al cementiri parroquial, es decidí habilitar un cementiri en un terreny proper d’uns 20 per 11 metres tancat per un petit mur, on foren enterrades les desgraciades víctimes d’aquesta plaga. En record d’aquests barcelonins, l’Ajuntament de la Ciutat Comtal encarrega una pedra commemorativa de forma circular de 1,70 metres de diàmetre per 40 cm de gruix, en la que s’hi esculpí una creu amb l’escut de la Ciutat al mig, als quarters dues calaveres i dos rellotges d’arena alats i la inscripció “Colonia de Montalegre. El Ayuntamiento de Barcelona a las víctimas de la fiebre amarilla 1870”. Encara avui podem veure les restes dels murs i la pedra commemorativa a la vessant sud de La Conreria, pocs metres avanç d’arribar al Cau i a la dreta de la carretera, sota una torre d’alta tensió.

Mentre s’esdevenien aquests fets, a la parròquia de Montgat li mancava el seu propi cementiri. És per això que el 10 de desembre de 1880 en una visita pastoral que realitzà el bisbe José M. Urquinaona, aquest ordenà al rector Mn. Pere Fonoll, que iniciés una col.lecta entre els feligresos per recollir fons per a la compra d’un terreny on construir el cementiri parroquial. Gairebé cinc anys més tard, el març del 1885 el bisbe Jaume Català decreta que dels fons del culte, uns 9.000 rals, se’n destinin dos o tres mil per a l’adquisició del terreny. En fou escollit un, propietat d’en Jaume Esculté, conegut per “Casa Cremada”, situat arran del torrent de Les Bruixes, entre el Turó de Can Piqué o de Can Carandini i l’actual cementiri (aproximadament on hi ha l’autopista). El 14 de març del 1891 el mateix bisbe Català reitera els decrets anteriors i ordena la construcció amb càrrec als fons de la parròquia.

Malgrat comptar amb l’autorització episcopal i tenir escollit el lloc adient, ignorem per quines raons, el projecte restà paralitzat fins set anys més tard en que, en una petició del 2 de setembre de 1898 dirigida a l’alcalde de Tiana, els senyors Joaquim Umbert, Jaume Mateu-Alsina, Antoni Barbeta, Jaume Pruna, Jaume Escolter i Josep Pañell, veïns del barri de Montgat “comisionados por el vecindario de Montgat, Riera de Tiana y Mallorquinas, de la parroquia de Santa Maria, vulgo San Juan de Montgat”, exposant la necessitat de l’obra projectada demanen el permís d’edificació, doncs compten amb els fons suficients i el recolzament del rector Mn. Roc Comas, principal impulsor d’aquest nou projecte. El 18 d’octubre del mateix any el Ple de l’Ajuntament informa favorablement el projecte, redactat pel mestre d’obres Isidre Raventós, per la seva necessitat i en consideració a ser un cementiri exclusivament parroquial i per tant sense cap despesa econòmica per part del municipi. La Junta de Sanitat inicia les gestions i estudis preceptius que són lliurats als peticionaris el 3 d’octubre de l’any següent i el dia 30 al Govern Civil per a la seva autorització.

Aprofitant els terminis d’exposició pública, l’Antoni Jordana, propietari de la guixera situada prop del terreny escollit i en Santiago Bonastre, propietari de la finca veïna (turó de Can Piqué), presentaren una impugnació al Govern Civil per tal que el projecte no fos autoritzat, al.legant que la llei no permetia altres equipaments mortuoris que els municipals i no pas parroquials, que era massa prop de zones urbanes, que hi havia perill de contaminació dels pous de les finques dels Jordana i Bonastre, i que no era necessari doncs es podia seguir utilitzant el de Tiana. Casualment, i coincidint amb aquesta impugnació, l’Associació d’Arquitectes de Catalunya, per ma del seu president en Pere Falqués, presentà la seva pròpia impugnació per tal de que no fos acceptat el projecte i plànols al haver sigut redactats per un mestre d’obres en lloc d’un arquitecte, situació que la llei contemplava en el cas de no haver-hi arquitecte resident a la població. El cas és que a primers de gener del 1903 un ofici del Governador Civil denegava aquest primer projecte de construcció del cementiri de Montgat. (Continuarà al proper núm.)

Abelard Chimisanas i Julià