L’advocació de Sant Joan a Montgat ve d’antic. Ja el 1400 es construeix una capella dedicada a Sant Joan, Sant Roc i Sant Sebastià, que, en un contracte firmat el 7 de gener de 1522 pel notari Pere Celitons, s’indica que es trobava situada dalt el Turó de Montgat, a prop del Castell.

Així mateix en un curiós inventari fet el 28 d’abril del 1635 del mobiliari i estris que hi havia a la torre de Montgat s’hi relacionaven creus, missals, calze, patena, guarniments d’altar, casulles, etc. i tot el necessari per les celebracions litúrgiques de la Capella de Sant Joan, Sant Sebastià i Sant Roc, així com la roba de la capella que guardava en Pere Matheu "a casa seva de baix" (Ca l’Alsina). En aquesta capella hi són documentats diversos casaments de veïns de Montgat, el darrer 1758, tot i que podrien haver-n’hi de posteriors, doncs als registres parroquials sovint no hi havia totes les dades, depenent de la meticulositat del rector.

Ben segur que aquesta Capella desaparegué amb les restes del Castell per l’extracció a partir del 1848 de la pedra del Turó per fer la via del ferrocarril i la l’explotació de la pedrera.

Cap el 1816, en uns terrenys cedits per en Pau Matheu-Alsina, de Ca n’Alsina, comencen les obres de construcció de l’església parroquial, obres que varen restar aturades prop de 40 anys, fins l’any 1855 en que, a instàncies d’en Josep Umbert Sanpere, de Ca n’Umbert, el bisbe Josep Costa i Borràs reprèn la construcció, segons els plànols de l’arquitecte en Josep Simó i Fontcuberta, aconseguint que al cap de dos anys fos coberta l’església. Fou així que el 15 de setembre de 1857 el rector de Tiana, Mn. Magí Marquet, beneí el temple i el 23 de juliol del 1859 s’hi celebra el primer casament.

El mes de juliol del 1860, el bisbe Costa i Borràs nomena vicari encarregat de l’església de Montgat a Mn. Miquel Albanell, que va impulsar la construcció de la sagristia i la rectoria, així com l’adquisició de les imatges de Santa Maria i Sant Joan i la primera campana, beneïda el 24 de desembre del 1860. Aquest primer capellà va restar-hi fins el 25 d’agost del 1865 que fou destinat a la Parròquia de Fontrubí i substituït per Mn. Josep Planas.

El 29 de desembre del 1867 el bisbe de Barcelona, Dr. Pantaleó Montserrat, firmà el decret de constitució de la Parròquia, segons plànols del territori aprovats per la Reina Isabel II. A partir d’aleshores als veïns de Montgat ja no els hi calia anar l’església de Tiana per celebrar els bateigs i casaments, malgrat que anteriorment ja se n’havien fet alguns per delegació del rector de Tiana. Deu anys més tard, el 5 de juliol del 1877 el bisbe de Barcelona signava un nou decret que ampliava els límits de la parròquia, que fins aleshores comprenia el barri de Montgat (l’actual Barri Antic ó "Montgat del Peix") ampliant-ho amb l’arrabal de les Mallorquines i les terres que les envoltaven, o sia des del torrent de Can Regalat fins el de l’Uguera i des de la platja fins a Can Jordana i el camí de Baix d’Alella, es a dir la totalitat del districte II del municipi de Tiana. Aquest fet comportà que en el decurs dels anys els veïns del terme configurat pels límits parroquials anessin assumint el gentilici de montgatins encara que no fossin del barri de Montgat, tant és així que l’any 1933, quan és constituí el nou municipi, aquest va prendre com a límits els mateixos de la parròquia.

Inicialment (pot ser per que la primera imatge fou la Verge Maria asseguda damunt un àliga) la parròquia fou dedicada a Santa Maria, tot i que al cap de pocs anys es varen reunir els veïns i el vicari i decidiren que el patró seria Sant Joan. Es així com passà a denominar-se Sant Joan de Montgat, encara que durant uns anys s’utilitzà indistintament qualsevol de les dues advocacions i en alguna ocasió les dues conjuntament, es a dir, Sant Joan i Santa Maria de Montgat.

La vigília de Nadal de l’any 1860 Mn. Antoni Fàbregas beneí el primer campanar, dels anomenats d’espadanya o de cadireta i la campana que, amb un cost de 75 duros, fou pagada pel bisbe i per subscripció popular. Aquesta es la mateixa campana que ens marca els tocs de les hores en l’actual rellotge del campanar.

No fou fins l’any 1900 en que, a iniciativa de Mn. Roc Comas es va substituir l’antic campanar d’espadanya per l’actual torre. Així el 22 de juny d’aquell any el bisbe Josep Morgades beneí les dues campanes i el rellotge. El rellotge fou pagat per na Joana Foix i Gallissà, de Can Ribas, i les campanes pel mateix rector i per subscripció popular. L’any 1917, en commemoració de la benedicció del temple, fou adornat el rosetó amb vidriera de colors. Malgrat les posteriors actuacions, sobretot pels estralls de la guerra, podem considerar que el conjunt arquitectònic de la nostra parròquia quedà definit com el coneixem actualment, amb unes mides aproximades d’alçada màxima del temple de 20 metres i 30 del campanar. Pel que fa a la nau, les seves dimensions interiors són de 20 metres de llargada, 9 d’amplada i 14 d’alçada.

El 19 de juliol de 1936 la nostra església fou profanada, els altars i imatges foren destruïts així com l’arxiu parroquial, la rectoria saquejada i les campanes enderrocades, solament es pogueren salvar les dues més antigues que formaven part del conjunt del mecanisme del rellotge. De l’arxiu parroquial, solament en restà un petit llibret manuscrit amb el relat de la construcció del temple i constitució de la parròquia. Tots els altres documents, inclosos els llibres sagramentals, foren cremats. Fou aquesta la pèrdua més important i irrecuperable pel seu valor per la memòria històrica, no solament religiosa, també civil, del nostre poble i la seva gent.

L’any 1943 foren beneïdes unes noves campanes i es reformà lleugerament la part alta del campanar, cobrint el vell rellotge, que fins aleshores era al terradet, i eliminant les dues esferes dels costat de migjorn i tramuntana. Tanmateix l’any 1956, essent rector Mn. Antoni Pascual, fou construït un nou altar major i un retaule, obra de l’artista badaloní Domènec Giró, amb les imatges de Sant Joan, Sant Josep i la Mare de Déu del Carme.

Cap l’any 1974 aproximadament, es va substituir la maquinaria del rellotge per una de més moderna, que estalvia la feina de donar-li corda manualment. Algunes de les peces del antic rellotge restaren abandonades a les golfes del temple fins que, aprofitant l’avinentesa de la celebració del centenari del campanar i a iniciativa de Mn. Salvador Solà, fou reconstruït i exposat en la mostra commemorativa que amb motiu d’aquesta efemèride tingué lloc a la sala del Centre Recreatiu i Cultural. Actualment el podem contemplar al vestíbul de la sala Pau Casals de la biblioteca municipal..

Abelard Chimisanas i Julià