LA GUERRA DEL FRANCÈS A MONTGAT (II)

Transcripció d’un butlletí del exèrcit francès: “Badalona 12 de enero de 1810. Mi general: Tengo el honor de dar cuenta a V.E. de que el ? a las dos de la mañana, la columna se puso en marcha de San Andres para rodear Monte-Alegre. Los Insurgentes fueron sorprendidos y completamente derrotados, mientras que una segunda columna al mando del Gefe de Esquadrón Delivani, Edecan de V.E., pasando por Badalona rodeó los insurgentes más allá de Montgat, pasó a cuchillo sus avanzadas y los persiguió hasta más allá de Alella, donde se juntó con la primera columna. Hemos tenido un hombre muerto y 13 heridos, la pérdida del enemigo ha sido considerable. Envio a V.E. 7 prisioneros y 1 bandera”

Per la seva part Mn. Ferrer, autor d’aquesta transcripció, la segueix amb aquest comentari: “Nota particular del narrador: El Sr. Comandante de la provincia, ha mandado hacer esta expedición para dar pruebas a los lugares revoltosos de la costa, de quan poca capacidad son sus famosos campos de Montgat y Monte-Alegre de defenderse contra las expediciones francesas, si ellos no vuelven al buen orden, y persisten aun en su rebeldia, se expondrán a ser destruídas sus casas y propiedades. Si el precitado parte no fuera un continuado testimonio del santo furor con que los paisanos de la marina defienden sus hogares de la irrupción Napoleónica, la nota oficial que les sigue es una endeble executoria para los que tal vez pusiesen en duda el elogio continuado que voy haciendo a cada paso del paisanage de Cataluña en la presente guerra. Dice Ordonneau en su parte, que tuvieron los franceses un muerto: esto es falso, como el no haber querido entrar en Mataró. El saqueo que executaron en solo el pueblo de Vilasar de Mar, cónstame, que pasa de un millón de reales, por los varios géneros que allí encontraron. Los muertos fueron mas de uno, pues el sugeto vió tendidos 14”. Aquest relat demostra un cop més, la constant lluita de la gent del Maresme, entre els quals cal esmentar els de Montgat i Tiana, contra les forces invasores.

El 17 de setembre de 1810, les tropes franceses assentades al voltant del turó de Montgat, aprofitant la proximitat amb el monestir de Montalegre, es dediquen al saqueig del cenobi i l’incendien, encara que afortunadament la solidesa de l’edifici fa que només es destrueixi una petita part.

El 24 apareixen a diverses cantonades de Barcelona i llençades pels carrers uns fulletons o bans del Govern Espanyol oferint el perdó a qui, de grat o por força, s’hagi declarat fidel al rei Josep o a n’en Napoleó. Per obtenir aquest perdo i un salconduit per marxar a França cal presentar-se al comandant de Montgat.

El dia 21 de gener de 1811 un destacament francès aprofita la foscor de la nit i es dirigeixen a Montgat, on capturen 5 soldats.

Uns dies més tard, el 17 de febrer, una forta divisió francesa de Barcelona es dirigeix a Montgat i se n’enduen presoners cap a Barcelona el batlle de Tiana, un regidor i uns quants pagesos.

El comandament de les forces franceses a Barcelona vol instal·lar una bateria a Montgat per dominar la costa de llevant. Durant els dies 30 de gener fins el 10 de febrer, les tropes franceses, dirigides personalment pel comandant en cap, el general Mathieu, traslladen peces d’artilleria i hi deixen una força de 2000 homes.

Per fi, el 28 de maig de l’any 1814 el 6000 soldats francesos de la guarnició de Barcelona passaren pel peu del turó de Montgat, camí de França, després de sis anys d’una guerra que, més que entre dos exèrcits regulars, fou la lluita de un exèrcit estranger molt més ben equipat i preparat, contra les forces del país, en el cas de la nostra comarca el somaten i els miquelets, però ajudats pel poble, que amb el seu esforç, sacrifici i, no cal dir-ho manta vegades amb la seva pròpia vida, ajudaren a anorrear les tropes invasores. Montgat, per la situació estratègica del seu castell dominat alternativament per una o l’altre de les dues faccions, va ser un dels que més va patir els estralls d’aquests sis anys de patiment, començada pel que fa al nostre poble amb un fet amb el que voldria cloure aquest article, malgrat pertanyer a l’inici de la guerra.

Fou el dia de Corpus 16 de juliol del 1808, el aleshores rector de Tiana Mn. Felip Clotet, escriu de pròpia mà aquesta crònica dels fets que s’esdevingueren al nostre poble i que transcric respectant la grafia original:

“Dia de Corpus de 1808.

Las tropas francesas baix lo mando dels Generals en Gefes Dueme ÿ Legui eixiren de Barcelona ÿ acometeren al Castell de Mongat del qual se apoderaren ab prestesa per la vergoñosa fugida ÿ ninguna resistencia dels somatens de Mataró, que lo guardaban: saquejaren moltas casas, incendiaren altras, ÿ assesinaren inumanament alguns indefensos, despues de haverlos robat quant tenian, deixant altres ferits, ÿ molts sustats.

Casi totom desemperà la Parroquia marxantse a las montañas fins tots los Monjos de Montalegre desempararen lo Monastir.

Arribà lo saqueig fins à casa Mas, ÿ queda libre lo restant de la Parroquia de las tropas francesas, perque marxaren per la Marina cap a Mataró, cometent iguals insults en sa carrera; pero no quedà libre de la gent del Pais (essent los principals los de Badalona, que pagats per los francesos los enseñaren los camins, ÿ fora los francesos se cometeren molts robos”

Ultra la mort dels defensors del castell de Montgat aquell dia de Corpus i els mesos següents, hem de destacar la del seu governador, en Vicenç Sala i Gericó, i la de montgatins amb cognoms encara recordats entre els actuals veïns de Montgat i de Tiana, com en Lluis Vilar Rosés, l’Emerenciana, muller d’en Josep Ribas, en Tomàs Codina, en Bartomeu Bonet Codina, na Maria Teresa Francí Vila, en Josep Bonastre Moncerda, en Gabriel Tolrà Francí, en Francesc Ribó Castellà, en Geroni Gallemí Bonastre i tants d’altres que farien massa feixuc aquest relat.

Abelard Chimisanas i Julià

Publicat a l’informatiu municipal núm. 12 de novembre del 2002