L’exercit francès, que en virtut del tractat Fonteineblau del 27-10-1807 l’hi permetia la circulació de 25000 soldats per dirigir-se a Portugal, envaïren la península Ibérica amb 100.000 homes el gener del 1808, ocupant Barcelona el 13 de febrer sota el comandament del general Duhesme i el mes de març el general Murat ocupa Madrid. Aquest fet inicià la que seria una llarga confrontació, en la que tingueren una part important les accions guerrilleres del somatén i la gent del poble, i que es perllongà fins el 1814.

El 9 de maig del 1808 els francesos dominaven el castell de Montgat

16 de juny del 1808. A les 4 del matí sortiren de Barcelona una divisió francesa comandada pel general Lechi amb més de 5000 homes, 8 peces d’artilleria, carros de municions i dos ponts. Cap a les 8 del matí comença l’atac al castell i a les 10 ja s’han fet amb el seu domini, travessant el coll de Montgat en direcció a Mataró i Girona, deixant un rastre de desolació al seu pas, amb nombroses víctimes, no només militars sinó també civils, i amb l’incendi de cases de pescadors.

Amb el domini del castell, les tropes franceses tenien un refugi des del qual podien fustigar tant les tropes i els guerrillers d’en Milans del Bosch com els veïns de les viles del Maresme, que havien de patir la seva tirania. Es va decidir la recuperació del castell i així en una reunió del tinent de l’armada reial Francesc Barceló amb Lord Cochrane, cap de l’armada anglesa, s’organitzà el pla d’atac. El dia 29 de juliol al vespre començà la maniobra amb bots i llanxes davant del turó. El dia 31 les fragates "Imperiosa" i "Cambrian", comandades per Lord Cochrane i per Sir Frances Fane es posen a tret del castell i aquesta fou la senyal de començar la batalla, amb l’atac del capità Joan Barber a les trinxeres situades a l’altura de can Codina ocupades pels "gavatxos" armats de mosquets, de les que s’apoderaren fent 19 presoners. Simultàniament atacaren el castell les companyies de miquelets comandades pels capitans Joan Solench, Pau Belloch, Joan Barber i Remigi Calderó, ajudats pels somatens de la zona de Montgat a Premià i alguns immigrants napolitans. Això obligà als francesos a refugiar-se dins els castell, fent resistència, fins l’arribada d’un destacament anglès que desembarcà de la fragata i a qui es van rendir els 63 supervivents de la guarnició francesa, en la convicció que serien més ben tractats que no pas si fossin presoners dels del país, que podrien prendre venjança per les malifetes i els abusos comesos amb els vilatans durant la dominació del castell. El dia 13 a la nit intentaren els francesos creuar les línies de defensa des de Badalona per La Conreria, però foren foragitats per les tropes dirigides pels comandants de Montgat, Fèlix Daviu i el de la Conreria, Francesc Deu.

Un altre fet tingué lloc el 5 de gener del 1809 en que uns 500 soldats francesos, acompanyats de cavalleria es dirigien de Barcelona cap a Mataró els hi fou barrat el pas a Montgat per un grup de miquelets i somatens que els feren retrocedir i tornar cap a Barcelona.

El 26 d’abril uns 600 francesos es dirigeixen a Montgat des de Barcelona disposats a incendiar el poble de Tiana en venjança per la mort uns dies abans d’uns companys. Afortunadament no es varen atrevir a passar de Badalona doncs, previnguts els nostres i aprofitant l’escabrositat del terreny hi cavaren rases per impedir el pas de l’artilleria i dificultar el de la infanteria, i ajudats per veïns dels pobles del voltant, esperaren l’arribada dels francesos, que feren mitja volta, sense poder portar a terme la seva venjança.

Altre vegada, el 12 de maig del 1809, decidits els francesos a no oblidar, a les 7 del matí surten de Barcelona uns 500 soldats d’infanteria i alguns de cavalleria. Cap a les deu del matí ja es trobaven entre Badalona i Montgat, on foren detinguts pel foc que reben des de les fragates angleses. Per altre part, en Joan Clarós, al capdavant d’un grup de tropes del país situats a prop del castell de Montgat, es dirigeix al encontre dels francesos, pujant per Tiana i a través de la part alta del actual barri de Manresà, agafant-los per sorpresa per la reraguarda i infringint-los forces baixes. Altra vegada, el dia 24 es produeix un fet semblant amb 600 soldats francesos que, també disposats a fer una expedició de càstig contra el poble de Tiana, són detinguts per l’esquadra anglesa abans d’arribar-hi i hostilitzats per gent del poble.

Són constants els atacs contra les tropes invasores, sempre amb el suport del nostre poble, així ho confirma una versió francesa del 18 de juny de 1809, transcrita per Mn. Raimon Ferrer, vicari durant tota l’època de la guerra de la parròquia dels Sants Just i Pastor de Barcelona: "El 14 del corriente una columna de 300 hombres mandados por el gefe de escuadrón Delivani, se dirigió por San Andrés hasta Mollet. Pasó después el Besós y atravesando las montañas, dió vuelta a los lugares de Tiana, Alella i Mas Nou, cuyos moradores, descarriados por las insinuaciones de los ingleses, habian domado las armas contra nosotros. Al mismo tiempo otra columna de 400 hombres marchaba hacia Montgat, sin que el cañoneo de una fragata y varias lanchas inglesas pudiesen detenerla y atacaba por el frente estos lugares. Un cuerpo de 200 a 300 migueletes, que infestan estos parages, cuya presencia perpetualiza la sublevación, ha tomado la huída al acercarse nuestra tropa. No obstante, los habitantes hicieron una porfiada resistencia, pero fueron completamente derrotados y dispersados. Treinta y dos quedaron en el suelo. Se perdonó a lo restante de la población y no fué quemada ni una sola casa".

Segons les notes del mateix Mn. Raimon Ferrer, el 26 d’octubre Montgat estava destruït, malgrat que no aclareix si es referia al aleshores barri pescador de Tiana -actualment el Casc Antic de Montgat- o solament al castell, suposició més factible.

L’11 de gener del 1810 un grup de soldats francesos que anaven cap a Mataró es veuen forçats a tornar a Barcelona, amb ferits, al ser refusats per somatens i miquelets a Montgat

Abelard Chimisanas i Julià