EL CASTELL DE MONTGAT
El castell de Montgat fou edificat al damunt de les restes d’un antic poblat ibèric situat al cim del Turó que dóna nom a la nostra població. Actualment s’està fent un estudi i classificació de les restes ceràmiques procedents de les diverses prospeccions arqueològiques realitzades els darrers anys al jaciment del Turó, entre les quals cal destacar un pivot d’àmfora massaliota datada a les darreries del S. VI a.C., i que ens porta a la conclusió que el poblament humà s’acosta a una antiguitat, com a mínim, de 2500 anys.
Segons alguns estudis, l’alçada aproximada sobre el nivell del mar del Turó s’acostaria originàriament als 70 metres. La part que en resta actualment arriba solament als 40.
El primer propietari del castell del que és te constància fou Sunifred que en feu donació a les seves filles Anna i Ermengarda. L’any 1006 Radulf, marit d’Anna fa donació del castell al monestir de Sant Cugat, malgrat que probablement aquesta donació no es feu efectiva, doncs l’any següent el mateix Radulf, amb la seva cunyada, formalitzen la venda a l’abat del monestir, Odon.
Per la referència dels límits que figuren en aquestes escriptures de donació i de venda sembla que aquest no sigui un castell termenat, es a dir que no exercia jurisdicció sobre les terres i pobles del voltant, solament servia com a protecció i vigilància. Tanmateix, les terres que l’envoltaven si que eren propietat del Monestir de Sant Cugat, doncs l’any 1025 tot i que el vescomte del Rosselló Adalbert les reclamava com a seves per herència de la seva dona Chisulo i aquesta de la seva tia Ermildis, manifestant que l’abat Guitart les hi havia pres, aquest demostrà que les havia rebut del difunt comte Ramon Borrell i que la possessió de Chisulo era en qualitat d’usdefruit vitalici, guanyant el plet que amb aquest motiu es feu davant la comtessa Armessendis de Carcassona i del seu fill el comte Berenguer Ramon I de Barcelona i amb el testimoni i jurament, entre d’altres, dels nobles de Badalona en Godmar de Pomar i en Guadamir de Caneto (Canyet).
L’any 1212 Beatriu de Barberà fa donació del mas i les terres de Can Truit (Ca n’Alsina), situades al peu del Turó al Monestir, ampliant d’aquesta manera les possessions al redós del Castell
Aquesta propietat del castell de Montgat i de les terres que l’envoltaven per part del Monestir de Sant Cugat del Vallès fou confirmat l’any 1234 pel rei en Jaume I, en una relació que és fa de tots els bens del Monestir .. Castrum de Montecatho et dominicaturam de Thiana cum omnibus ad oesdem pertinentibus..".
Malgrat el domini directe del Monestir sobre el castell i les terres que l’envoltaven, per la seva situació estratègica, el domini útil estava en mans del poder reial, doncs, com diuen els Usatges, es a dir abans de la creació del Consell de Cent, la jurisdicció directa del comte de Barcelona arribava de Montgat a Castelldefels.
L’any 1320 els consellers de Barcelona obtingueren del Rei llicència per erigir forques de pedra (fites per indicar la jurisdicció de la ciutat de Barcelona) al castell de Montgat, a la qual cosa s’hi oposà el bisbe de Barcelona. Així mateix, l’any 1357 les mateixes autoritats de Barcelona reconstrueixen la torre del Castell i s’hi ubica una guàrdia permanent a llur càrrec. Vint-i-cinc anys més tard el Consell de Cent adquireixen els drets sobre el castell.
El 22 de març de l’any 1400 un dels guardes, en Pere Carbonell, demana llicència, que li fou concedida, per edificar una capella dedicada a Sant Joan, Sant Sebastià i Sant Roc. En la visita pastoral celebrada l’any 1508 s’autoritza seguir celebrant misses tres cops l’any. Una d’aquestes misses era la de la festivitat de Sant Joan, probablement fou el motiu de nomenar-lo titular de l’actual Parròquia i origen de la festa major.
Durant el regnat de Joan II és produïren greus enfrontaments entre aquest i les institucions catalanes fins arribar a una llarga guerra civil i el reconeixement per part de la Diputació del General (Generalitat) a n’en Renat d’Anjou i de Provença com a comte de Barcelona. Malauradament la mort del seu fill i hereu impedí la consolidació del curt regnat d’en Renat, que hauria possibilitat la unificació de dos principats, Catalunya i Provença, en un sol regne, com ho havia sigut tres segles abans, i la desvinculació del llinatge de Castella. El Castell de Montgat, una vegada més tingué part en aquestes lluites. Així el 23 de juliol del 1472, segons ens relata l’historiador Campmany "al rayar el alba, estando la ciudad de Barcelona sitiada por mar i por tierra nueve meses seguidos, se avistaron a 15 millas sobre el cabo de Llobregat 10 fustas armadas, esto es, dos naves gruesas, tres balaneros, tres galeras, una gruesa galeota y una galeota de 22 remos, cargadas de trigo, tocino y aceite, queso y otras vituallas que venian de Provenza para socorrer dicha ciudad, de la cual armada fué capitán por el Rey Renato de Anjou, Monsieur de Esparney. Y luego al punto se hicieron a la vela hacia los mares de Montgat quatro naves, quatro galeras y una galeota del Rey Don Juan, que habia muchos dias mantenian estrechados sin dexar entrar socorro por mar. Dexando desemparada dicha playa al ponerse el sol surgieron en la playa de Barcelona los buques de nuestra armada con gran júbilo y Te Deum en la Catedral".
Malgrat ser
l’objectiu principal del castell de Montgat la vigilància i defensa del camí
que, procedent del Maresme, es dirigia cap a Barcelona, així com el fustigament
de les naus que en els nombrosos fets belics assetjaren la ciutat, també era
important la funció de vigilància dels nombrosos atacs pirates que assolaven la
costa catalana. Així l’any 1521 es feu un contracte d’obres per a la torre de
guaita de Montgat que deia "i sobre la susdita barana s’ha de fer un
fogó per a fer els senyals". L’any següent, el 7 de gener, s’establí
un contracte notarial per el qual els pagesos de Tiana i de Badalona es
comprometien a pagar als guardes de la torre dos sous a l’any, un per Nadal i
l’altre per Sant Pere.
El 21 de gener de l’any 1575
els consellers de Barcelona nomenaren un ermità per la capella de Montgat i en
el capítol de juny del mateix any en feren sagristans a veïns del poble,
probablement de can Matheu (ca n’Alsina) com es desprèn de l’inventari
practicat l’any 1635 de tot el que hi havia a la torre (mobles, armes, estris,
etc). Cal destacar, entre les peces inventariades, un cofre que contenia
vestits, guarniments i objectes per al culte de la capella de Sant Joan. Així
mateix "una capsa quadrada blanca dins la qual hi ha dos corporals
blancs, l’un guarnit d’unes puntetes d’0r i l’altre amb unes puntetes blanques,
amb un cobrecalze de cotonina de diversos colors, la qual roba de la capella té
avui Pere Matheu a casa seva de baix". En Pere Matheu era el
propietari de la masia situada al peu del Turó, això de nou ens confirma la situació
de la capella al cim i a prop del castell. Malgrat que la capella era dedicada
a Sant Joan, en una visita pastoral realitzada l’any 1508 es confirma
l’autorització per oficiar celebracions religioses, a més d’aquesta festivitat,
per Sant Sebastià i per Sant Roc, probablement per ser el castell propietat de
la ciutat de Barcelona, doncs aquests dos sants hi eren molt venerats: Sant
Sebastià com a copatró de la Ciutat i Sant Roc com a protector contra la pesta,
del que encara avui es celebra la seva festa al Pla de la Catedral.
Possiblement per Sant Joan, al ser el titular de la capella, es feia una mena
d’aplec o romeria de la que procediria l’actual festa major i el patrocini del
Sant a la nostra parròquia, malgrat que això és solament una hipòtesi sense
confirmació documental.
Les permanents lluites entre
la monarquia austriacista (Castella) i la borbònica (França) durant els segles
XVI i XVII feien que Catalunya fos constantment ocupada per les tropes
castellanes, amb obligació pels catalans del seu manteniment. Això i els abusos
que aquestes tropes inferien als nostre país motiva que l’any 1640, cansats els
catalans d’aquest abusos, s’aixequessin en armes contra la monarquia en la
guerra coneguda com "dels segadors". El Montgat i el seu castell no es
deslliuraren d’aquesta guerra. Així notem que el maig del 1643 fou empresonat
al castell en Galceran de Sentmenat, baró de Dosrius, vicari general i canonge
de la Seu de Barcelona.
L’agost del 1651 les tropes
austriacistes d’en Felip III (IV d’Espanya), comandades pel marquès de Mortara,
amb 2000 homes, atacà el castell de Montgat on s’havien refugiat uns mil
combatents secessionistes, els quals foren vençuts per les tropes castellanes,
que s’apoderaren del castell, que no tornà a ser del Consell de Cent fins l’any
1661, un cop finalitzada la guerra dels segadors, amb la firma del tractat dels
Pirineus, pel qual Catalunya perdé el Rosselló, el Vallespir i part de la
Cerdanya.
L’any 1700 mor el rei Carles
II sense descendent directe i és proclamat rei en Felip d’Anjou, contra les
pretensions de l’altre aspirant a tron, l’arxiduc Carles d’Àustria. La
successió a la corona d’Espanya va provocar una guerra internacional entre
Castella i França per un costat i Anglaterra, Holanda i Àustria per l’altre.
Catalunya acostumada al tracte més democràtic dels Austries, s’alineà al costat
de l’arxiduc Carles en front d’en Felip, de tarannà centralista i absolutista.
Així va ser que Catalunya patí una de les pitjors guerres i la que li ocasionà
la pèrdua de la seva autonomia, mantinguda fins aleshores malgrat la
dependència de la corona de Castella. Altre vegada el castell de Montgat va
sofrir el calvari de la guerra i l’any 1715 el seu castell es enderrocat per
l’exèrcit castellà, que no trigà a ser reconstruït degut a la inseguretat de la
costa, víctima constant de la pirateria i de les incursions corsàries.
L’any 1758 el bisbe de
Barcelona, aleshores el valencià Ascensi Sales, concedeix llicència per
celebrar missa el diumenges i festius a la capella del Castell de Montgat.
En aquesta època la gent de
ca n’Alsina pujaven l’aigua pel consum dels homes i bestiar del Castell.
Malgrat que l’acord era solament per beure, sovint l’utilitzaven també pel rec.
Això motivà que l’Antoni Matheu-Alsina presentés una queixa contra el governador
del castell al capità general de Catalunya, Ambrosio Funes de Villalpando i
Abarca de Bolea, comte de Ricla, el qual el 18 d’abril del 1771 decretà que el
subministrament fos únicament pel consum de la guarnició, tal com demanava en
Matheu-Alsina.
Un altra dels fets cabdals en
la història del nostre castell fou la seva intervenció en la guerra mantinguda
contra les tropes franceses que envaïren la península l’any 1808. Altre vegada
el poble de Montgat patí els estralls, amb nombroses víctimes civils, d’aquesta
llarga lluita que es perllongà fins l’abril de 1814, i de la qual per la seva
importància en farem un relat més detallat en un proper article.
La desaparició de la
pirateria i el canvi en les estratègies de la guerra moderna va motivar l’abandonament
com a reducte militar del castell a la primera meitat del S. XIX, desapareixent
totalment, junt amb la capella de Sant Joan, per l’extracció de pedra,
especialment per la construcció de la línia del ferrocarril, que va deixar
reduït el turó de Montgat a una ínfima part, posant punt i final a una història
de més de vint segles d’ocupació humana, sense que per la incúria dels qui
s’aprofitaren d’aquesta explotació, ens n’hagi quedat cap resta.
Abelard
Chimisanas i Julià
Publicat
al butlletí d’informació municipal de febrer i
maig del 2002
INVENTARI DEL CASTELL DE
MONTGAT AL 28-4-1635
El 28 d’abril del 1635 en Jeroni Juli practicà un
inventari de tot el que hi havia a la torre de Montgat.
“ A l’entrada de la casa:
Un banc
de fusta amb respatllera de pi.
Una
taula amb els seus capitells.
Una cadira de cuir comuna
amb les armes de la ciutat de Barcelona esculpides en les branques.
Tres
mascles o servidors de les colobrines, o pedres que estan dalt de la torre, de
bronze.
A la sala:
Una
taula llarga amb quatre capitells que la serven.
Cinc
bancs de fusta de respatllera.
Una
caixa o tabal de guerra.
Sis mosquets amb guarniment
del cap de l’escala, amb quatre forquetes i un ferro de forqueta amb dues
alabardes.
Amb un altre guarniment sis
arcabussos
Dos motlles de fer bales a
les colobrines o pedres.
Tres cadires de cuir
comunes, usades, que estan sense les armes de la ciutat, que presumo que eren
d’en Llanepís.
A la cambra de baix:
Un mig cofre amb el seu pany
i clau, el qual serveix per a tenir els vestiments i tot l’adornament de la
capella de Sant Joan, Sant Sebastià i Sant Roc de Montgat, dins el qual hi ha
un Crist mitjancer amb tres panys, de la
capella, de llautó o bronze, l’una amb un Crist, Nostra Senyora i Sant Joan,
esculpits, i les dues amb altres dues figures pintades amb vidre; en el mateix
cofre hi ha una casulla, estola i maniple de domàs o damasquet verd mostrejat
folrada de bocaram o tela blava.
Un altra casulla, estola i
maniple de setí carmesí, amb caiguda de domàs de tres gruixos d’or.
Un amit.
Un davant d’altar de
carmesí, amb una creu esculpida amb barres de com és guarnida la casulla, amb
unes lletres d’or dient “Ave Maria gratia plena”, amb els seus penjants
Quatre tovalles d’altar,
unes de ginesta guarnides de serrells grans; un altra de cotonina mostrejada
guarnida de serrells; un altra de fil de cànem, grossera, també amb serrells, i
d’altres de cànem, mostrejades, llises, i una tovalloleta per al lavatori.
Un calze amb patena de plata
sobredaurat.
Quatre bacines, tres de les
llànties i una d’acaptar, amb dos canelobres, tot de llautó.
Un missal gran amb els
assenyaladors de registrar la missa, vermells.
Una capsa quadrada blanca
dins la qual hi ha dos corporals blancs, l’un guarnit d’unes puntetes d’or i
l’altre amb unes puntetes blanques, amb un cobrecalze de cotonina de diversos
colors, la qual roba de la capella te avui Pere Matheu a casa seva de baix [Ca
n’Alsina].
A la cambra de dalt:
Una
escala de fusta.
Una peça de metxa ja
encetada.
Un barril per a servir
pólvora, amb alguna terna de lliures de pólvora, poc mes o menys.
Al cap de la torre:
Dues
colobrines [peces d’artilleria] o “pedres” de bronze.
Una
vela d’assenyalar galeres quan vénen.
A la cuina:
Un
banc d’escon amb una gresoleta de ferro per fondre el plom per a fer bales.”
Josep M. Cuyàs
. Història de Badalona, vol. V.
Colobrina: Antiga arma de foc portàtil consistent en un
canó unit per anelles amb una caixa que acaba en punta. / Peça d'artilleria de
gran abast dels segles XVI i XVII.
(D.LL.C.)