La Catalunya dels segles XVI i XVII va patir una forta frenada demogràfica deguda tant a causes naturals (epidèmies – cal destacar la pesta dels anys 1589-1591), com per les constants revoltes i atacs pirates a la costa, tot agreujat per l’alta mortalitat infantil que feia que gairebé la meitat dels nascuts no arribessin a l’edat adulta.

Aquesta baixa demografia, 250/260 mil habitants a tot Catalunya (a Tiana el 1553 només hi havia unes 50 cases, aproximadament 250 habitants), va motivar una onada immigratòria francesa, bàsicament procedent de la regió d’Occitània (Bisbats de Comenge, Rius, Pàmies, Coserans, i Lombers i, en menor mesura, Caors, Agen i Auish).

Paral·lelament és produí un fet cabdal alhora de l’estudi d’aquesta situació. L’any 1618 s’inicià a Europa la guerra dels Trenta Anys en la que és veieren implicats la majoria dels estats del centre i occident del continent. Amb el nomenament l’any 1622 del Conde-Duque de Olivares com a primer ministre d’en Felip IV (III de Catalunya) i com a conseqüència de la forta rivalitat existent entre aquell i el Cardenal Richelieu, la corona espanyola s’involucrà plenament amb aquesta situació, iniciant la seva pròpia guerra contra França, patint Catalunya la pitjor part al trobar-se al bell mig dels dos països. Una de les víctimes d’aquesta guerra fou en Bartomeu Rovira que morí el gener del 1629 a Gallipoli (Nàpols) i fou enterrat al convent de Sant Francesc d’aquella ciutat.

L’any 1637 el capità general de Catalunya, Duc de Cardona, ordenà que fos confeccionada una llista dels francesos residents als pobles de la costa catalana, des d’Alcanar (Montsià) fins a Salses (Rosselló), amb l’excusa de possibles actes contra la corona, tot i que realment el que és pretenia, ultra aquest control, era l’extorsió amb el cobrament de llicències als francesos per la seva estada al Principat, mesura aquesta molt protestada pel Consell de Cent que hi estava en desacord amb aquests pagaments.

Cal dir que, com a conseqüència del pas dels exercits espanyols pel Principat, es produïren nombrosos abusos contra la població civil per part dels soldats. Això provocà que esclatessin forces motins contra les tropes que es derivaren en la famosa guerra dels segadors l’any 1640. Aquestes guerres portaren com resultat final la pèrdua el 1659 del Rosselló i part de la Cerdanya que passaren a la corona francesa, a canvi de la conservació per part de la corona espanyola dels territoris dels Països Baixos, perduts definitivament pel tractat d’Utrech el 1713.

D’aquesta llista es desprèn una molt interessant informació relativa a la forta immigració francesa a Catalunya i concretament pel que fa al territori de la Parròquia de Tiana.

Aleshores hi havia a Tiana, tal con hem dit, uns 50 focs (cases), aproximadament 250 habitants. Segons el llistat el nombre total de francesos que hi havia aleshores era de 67 homes, un percentatge força alt en relació amb els tianencs. D’aquests, 59 eren treballadors del camp, 3 teixidors i 1 de cada un dels oficis de sabater, boter, sastre, carnisser i moliner. El seu estat civil era: 6 casats amb tianenques, 4 amb noies dels pobles del voltant, 2 eren vidus, 4 eren casats i tenien la dona al seu país d’origen i la resta eren solters.

Pel que fa a la seva integració i vinculació al país, cal dir que aquesta fou força bona, Això s’entén pel fet que entre Catalunya i Occitània existia una forta semblança, tant cultural com lingüística (l’occità es actualment llengua cooficial a la Vall d’Aran), fruit de les arrels comunes i de la vinculació dels comptats catalans en aquelles terres els S. XI i XII. Així, malgrat les pressions unificadores de la corona francesa, seguiren mantenint els costums i la llengua heretats dels seus avantpassats. Això fou la causa de que aquests immigrants no trobessin gaires problemes alhora d’integrar-se al país d’acollida, tal com es desprèn del següent quadre:

La resta eren treballadors temporals, tot i que d’aquests n’hi havia 5 que feia més de 15 anys que venien a treballar al nostre poble

Pel que fa als cognoms, la majoria eren iguals als cognoms catalans actuals, tret de casos aïllats. Com a curiositat cal destacar en Gibert Rossejach, probablement conegut com Gibert, i que els seus descendents prengueren el nom Gavert com a cognom.

Per acabar, cal dir que molts i coneguts montgatins i tianencs actuals són descendents d’aquells francesos que en temps tan llunyans varen venir a treballar al nostre país i ací plantaren les seves arrels.

Abelard Chimisanas